laCompanyia - Libèria, a un pas de sortir de l'infern de la guerra

Entrevista a Pau Vidal, jesuïta que treballa a Libèria amb el Servei Jesuïta als Refugiats.

Libèria, és un petit país a la costa oest de l'Àfrica. Després de 14 anys de guerra civil, i de dos anys de govern de transició, viu un moment clau per al seu futur. Com a conseqüència del conflicte armat, molts dels seus habitants van veure's obligats a travessar la frontera convertint-se en refugiats o van desplaçar-se per buscar recer en alguna regió una mica més tranquil.la dins del mateix país. Més de 250.000 morts i prop d'un milió de desplaçats i refugiats és el dramàtic balanç que va deixar una guerra salvatge i fraticida.



		Durant els últims dos anys, el Servei Jesuïta als Refugiats (JRS) ha estat donant suport als refugiats liberians a Guinea i Costa de Marfil, i als desplaçats a l'interior del país. Des del mes d'abril passat, el JRS acompanya aquesta població en el camí de retorn a les seves regions d'origen. És un treball esperançador, abocat a la reconstrucció d'equipaments i infrastructures, i també al restabliment de les condicions que permetin garantir un futur de pau. En Pau Vidal, un jove jesuïta català i arquitecte, es troba en aquests moments treballant a Libèria amb el Servei Jesuïta als Refugiats. Vas arribar a Libèria fa quatre mesos. En quina situació t'has trobat el país? La manca de disturbis durant les eleccions presidencials, ha estat una mostra prou clara que el poble liberià està fart de tants anys de bombes i fusells. Libèria és un país atípic, molt atípic. A voltes un percep amb força que es troba a l'Àfrica profunda però, de sobte, una música, un vestit, un to de veu, li recorda que Libèria és alhora tant o més un reflex d'Estats Units. Quina feina fa el JRS a Libèria? Durant els últims 2 anys, el JRS ha estat acompanyant el poble liberià a l'exili (Guinea i Costa de Marfil) i en els camps de desplaçats (prop de la capital, Monròvia, i als voltants de Salala, una població rural). Des del mes d'abril passat, la repatriació es va accelerar i JRS va decidir que era el moment d'acompanyar a la gent a les seves regions d'origen. Certament, el treball que avui fa el JRS a Libèria és un xic atípic. Per desgràcia, a la majoria de països, JRS ha d'estar durant anys i panys amb gent que mai ha vist la terra d'on van fugir els seus pares, i on no tenen cap esperança de tornar. Arreu hi ha conflictes que s'eternitzen, com a tota la regió de Grans Llacs o l'Àfrica de l'Est. Però a Libèria (on Nacions Unides hi té la missió més nombrosa d'arreu del món, amb més de 15.000 soldats) sembla que la història pot acabar bé, perquè la gent està refent la seva vida en un clima de pau. Per aquest motiu, el treball a Libèria és molt i molt encoratjador. Principalment són projectes de reconstrucció (cases i escoles) i de restabliment del teixit econòmic (recolzant petites iniciatives locals relacionades amb l'agricultura, la fusteria, el ram de paleta,…). Com ho viu tot això el poble liberià? El poble liberià vol passar pàgina, vol recomençar. Arreu es veuen cases que s'aixequen de nou, camps on les espigues d'arròs tornen a despuntar, petits negocis que rutllen, escoles que tornen a tenir infants, joves que poden dedicar-se a estudiar,... Amb tot, més del 85% de la població segueix sense un treball estable. Només uns pocs privilegiats poden treballar o per Nacions Unides o per alguna de les múltiples ONGs. No hi ha cap infrastructura que resti dempeus. Tot, absolutament tot, va ser escombrat per la guerra. Aigua, electricitat, sanejament, carreteres,… Fins i tot les vies de tren van ser desmantellades pels grups rebels per fer uns calerons venent el ferro al país veí. Abans de 1989, Monròvia era l'enveja de moltes altres capitals africanes. Avui és una mena de mercat ambulant d'allò més inhòspit, on els únics que de debò fan l'agost són els comerciants vinguts del Líban. Quina és la tasca que estàs realitzant a Libèria? Des que vaig arribar, a inicis de juliol de 2005, he estat donant suport a l'oficina nacional del JRS, a Monròvia. Què vol dir això? M'encarrego de la logística. És a dir: comprar materials de construcció buscant el millor preu, cercar la millor manera de transportar-los als diferents punts del país on tenim els projectes, mantenir els vehicles en bon estat, establir procediments per optimitzar els recursos... en fi tot un univers de coses variades, al servei dels diferents equips de JRS que estan sobre el terreny. Alhora, des de fa un mes, també m'encarrego d'un projecte de reconstrucció d'escoles a Salala (on el JRS ha estat amb els refugiats durant més de dos anys). Ara és el moment d'ajudar a les comunitats locals, ja que una part dels desplaçats ha decidit no tornar i instal.lar-se al voltant del camp de desplaçats. Dues escoles ja han estat renovades, amb la implicació de la comunitat local, comprant la fusta localment, i contractant a joves que han estat formats (com a fusters o paletes) gràcies als programes de formació professional que JRS tenia en el passat. Tot un èxit. Per què has volgut viure aquesta experiència? Feia anys que la crida del Sud em rondava. De fet, la meva vocació de jesuïta té molt a veure amb aquest clam. La meva descoberta de Jesús va ser en el món de l'esplai, entre guitarres, jocs, a la vora del foc de camp,… Però el missatge que vaig descobrir en l'evangeli em va impulsar a cercar més enllà del meu grup d'amics, de la meva petita comunitat cristiana. Quan tenia 22 anys vaig topar mig de casualitat (o providència, ves a saber) amb els jesuïtes, i em va frapar el seu compromís per la justícia en nom de Jesús. Però un treball per la justícia no com la d'uns simples activistes polítics, sinó moguts per una experiència interior molt fonda. Amb el temps he pogut entendre aquest petit misteri que té molt a veure amb el Déu-amor present arreu. Ja durant el noviciat, vaig sentir a parlar del JRS i del treball que feia a diferents països. Sovint m'he descobert dient-me a mi mateix: "en un món ple d'injustícies, on milers de persones moren de fam i de violència, el missatge del Crist m'impulsa a treballar en una plataforma que incideixi directament en alleugerir aquest dolor i patiment". Tot jesuïta, durant l'etapa d'estudis fa una aturada per treballar durant dos anys (a aquest període en diem "magisteri" o "mestret"). El provincial, després de llargues converses i d'un temps de discerniment, em va enviar a fer aquesta experiència amb el JRS. I a Libèria hi faltava gent. A nivell personal, com ho estàs vivint? Ho explicaré amb tres pinzellades. El primer regal és la vida comunitària. No visc pròpiament en una comunitat religiosa. Visc amb altres voluntaris/es de JRS: alguns són laics, altres són companys jesuïtes, altres són religiosos/es d'altres ordres. I de llocs ben diferents: Filipines, Indonèsia, Nigèria, Zimbaue, Polònia, Pakistan, França, Austràlia,… La convivència amb gent tan diferent és un do i una tasca quotidiana. Sovint cal donar-se temps per comprendre altres formes de fer, de ser, d'expressar-se. La segona sorpresa. La fe d'aquest poble és admirable. Les celebracions aquí són d'allò més viscudes, intenses, amb cants, danses,… Alhora, el seu quotidià és habitat per Déu. És una realitat que esperona la meva petita i a voltes vacil·lant flama. I per acabar, la tercera descoberta. Durant els primers tres mesos, la situació de pobresa i de precarietat de tanta gent em va colpir profundament. La reacció natural, va ser posar-me a tota marxa a fer, fer, fer. A mesura que passaven les setmanes em notava més i més esgotat. Em vaig adonar que no estava a gust, que massa feina em deixava interiorment eixut, sense energies per servir als altres amb alegria i creativitat. A la fi vaig comprendre que no es tracta de fer grans coses, o moltes coses, sinó sobretot com les fem i perquè les fem. Suposo que és un aprenentatge que tots fem tard o d'hora. A qualsevol lloc (i més a l'Àfrica), per poder ajudar als altres cal menjar, dormir, descansar,… però a voltes em revolto i voldria viure com ells, menjar com ells, experimentar la intempèrie que ells viuen,…però no pot ser. Perquè procedim de cultures diferents, perquè tenim una formació diferent, perquè hem tingut oportunitats ben diferents,… Aquest abisme infranquejable fa mal. Aquesta distància sempre present, entre ells i jo, és com un agulló clavat fins al moll de l'os. Sempre serà amb mi recordant-me que tot el que sóc, que tot el que tinc, que tot el que he pogut viure no és meu, no és per a mi, sinó ben al contrari és per a fer-ho fructificar en bé dels desheretats de la terra. Web del Servei Jesuïta als Refugiats: www.jrs.net 10/11/2005